Francesc Miralles (2) (1940–)

HISTÒRIA DE L'ART CATALÀ : VOLUM IV

Entre la Guerra del Francès i l'Exposició Universal de
Barcelona el 1888 s'estén un període de l'art català
rigorosament coetani-i molt sovint amb forts lligams
mutus- de la Renaixença literària.

Francesc Fontbona estudia aquí aquest període,
caracteritzat per la successió estricta de les mateixes
escoles artístiques europees, afavorida per l'acció de les
institucions oficials de caire acadèmic. Així, Neoclassicisme
Romanticisme-en la variant natzarenista i Realisme
omplen ordenadament la vida artística de la Catalunya
vuitcentista amb noms com Campeny, Solà, Celles, Lo
renzale, Rigalt, els quals precediran el de Ramon Martí
Alsina, el gran mestre del realisme pictòric, que omplí
les estances de la burgesia catalana de pintures que
fins aleshores difícilment sortien de les Escoles i
Acadèmies.

Però, paralelament, Barcelona trencava unes muralles
que des de l'Edat Mitjana l'oprimien, i trobava davant
seu la plana del Barcelonès, per on podia créixer quasi
il-limitadament. Un gran canvi de mentalitat es produia,
i no sols era un canvi de proporcions sinó de continguts:
la nova Barcelona era la capital d'un país en ebullició
renaixent, cultural i econòmica, i els nous arquitectes i
urbanistes havien de construir literalment la ciutat nova
El llibre s'acaba a les envistes del Modernisme, que en
molts aspectes havia de ser la gran aportació catalana a
l'art universal: n'estudia els precedents en el temps, en
molts casos ben vàlids en si mateixos, i en altres fins i tot
d'un gran èxit internacional, com és el cas de
Marià Fortuny.

L'autor no ha enfocat el seu estudi del segle XIx com si
es tractés d'una etapa merament precursora: ha volgut
ractar-lo globalment i en si mateix, valorant justament
els fruits artístics d'una època apassionant, que, si entre
nosaltres ha estat sovint menystinguda, a escala
internacional és un dels moments més rics de la creativitat
humana.… (plus d'informations)