Aquest llibre s'ha de llegir, mínim, dues vegades ( )

En Jordi Recasens és el pare de la nuvia, na Marta, i espós de la Nora, germana del difunt Biel, amic de la infància. Els capítols actuals, de les noces i posteriors, es van mesclant amb relats del passat, de la Figueres dels setanta i vuitanta.

Podríem parlar de dos fils conductors, per una part la infància d'en Jordi al col·legi amb en Churchill, en Biel i altres companys de classe i per altra banda els fets moderns relacionats amb dues relacions: la de la Marta i en Bad Boy i la d'en Jordi amb na Nora (gairebé inexistent. Ell viu al garatge de la casa familiar) i posteriorment amb la Halley, amiga de la Marta.

A més de tot això, moltes referències a cinema, literatura, cultura musical, societat, tecnologia, blocs, fotolocs, pintura, art, relacions sentimentals...

La novel·la és correcta i fins gairebé la meitat diria que excel·lent. Fins i tot l'argument, estrambòtic a més no poder, resulta atractiu. A partir de llavors se'm va fer massa llarg, massa enrevessat. Crec que amb cent o cent cinquanta pàgines menys el resultat hauria estat molt millor. Massa dades, massa informació pel meu gust.

M'ha decebut una miqueta però així i tot no diria que és dolent. Potser les expectatives eren massa elevades... ( )

Personatges ficticis i diàlegs reals

Ha d'entretenir, ha de sacsejar, ha d'estar ben escrit, ha de sorprendre... Ho té absolutament tot. Moltes gràcies, Pagès Jordà. Acabo de baixar del Dragon Khan i encara tremolo. ( )

“Els jugadors de whist”, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) Primera edició: setembre del 2009. Quarta edició, revisada: febrer del 2010. Editorial Empúries de Barcelona.
Sinopsi:
Jordi és un fotògraf de bodes entrat a la quarantena, distanciat de la dona i en plena crisi de maduració. Durant la llarga jornada del casament de la seva filla rememorarà la seva biografia, les circumstàncies que l’han dut fins aquí. Al final de la festa iniciarà una curiosa relació amb una de les atractives amigues de la seva filla. La noia intentarà reconstruir els misteriosos “fets del 77” que canviaren per a sempre la vida d’en Jordi...
Tècniques:
Dietari, conte, apunt de bloc, tràveling, anàlisi comparativa, costumisme, diàlegs, epifanies, fitxes, novel·la, llistes, suspens, cronologia, collage, transcripció de soliloqui, catecisme, vista d’ocell, grans moments de la història de la Humanitat...
Frase crucial i comentari de text:
“—Ja sé com escriure —continua ella—, només em falta una història. Mira, m’encanten les simetries ocultes, les llistes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç… És com el cul. M’entens o no?”
Aquesta declaració d’intencions que fa la Halley sobre la novel·la que vol escriure descriu exactament el llibre que estem llegint (i que acabarà escrivint). Compareu amb el final d’Una tempesta d’Imma Monsó, en el qual la protagonista decideix fer una novel·la amb els fets que li han succeït durant les pàgines anteriors.
El que menys m’ha agradat:
L’ús de noms d’artistes, programes de televisió, marques i altres referents culturals per a descriure els personatges és un recurs que queda indissolublement lligat a una època determinada i, per tant, amb data de caducitat. D’aquí uns pocs anys, qui recordarà Victoria Vera, Ned Flanders o Midge Ure?
La visió estereotipada (o potser caricaturesca) dels joves que ara tenen uns 20 anys. Encara que, si suposem que la novel·la l’ha escrit realment la Halley, potser hi ha grans dosis d’autoironia (definitivament, en Pagès Jordà és un tio llest).
Les infreqüents frases adreçades al lector (escrites entre claudàtors). Una picada d’ullet postmoderna i innecessària [ho estic fent bé, fins ara?].
El que no sé si...:
Tot i agradar-me les llistes, cal ser exhaustiu? Si es mencionen els “new romantics”, és necessari citar una a una totes les bandes d’aquest moviment?
El que més m’ha agradat:
El maneig de la trama, els seus girs imprevistos (la sinopsi de l’argument no fa justícia a tot el que el llibre conté), la frescor i varietat de registres del seu llenguatge, la generositat i ambició amb el que està escrit.
Valoració final:
Una excel·lent experiència lectora que fa breus les seves 500 pàgines. Molt recomanable.
Etiquetes: crisi dels 40, inventari generacional, Figueres, ella és molt més jove que ell, etiquetes. ( )

Enciclopèdia generacional dels nascuts a començaments dels 60: música, tv, llocs comuns, pel.lis,vocabulari...També pels fills d'aquests: fotologs, blogs...
Val la pena. Els capítols dedicats al Diari d'en Biel, són una delícia. ( )