És un llibre que m’ha colpit i que després de llegir-lo m’he quedat amb una estranya sensació d’agror amenaçant.
Els monòlegs d’una narradora de qui no coneixem el nom —amb ella mateixa, amb la mare i l’àvia mortes— ens permeten accedir a la intimitat d’una dona des dels 14 anys fins als 30. Tot el llibre, escrit amb una llengua que vol atrapar els sentits, és una meditació sobre la relació que ella ha mantingut amb el seu cos des de l’adolescència fins a la maduresa, des de la primera relació sexual fins al part de la primera filla. No és una relació plàcida. És malaltissa, obsedida a buscar la funció terapèutica de la malaltia que sap que sofreix. Perquè és a través del cos que creix flirtejant amb l’abisme, endinsant-se en un buit que només pot temperar quan literalment es buida. Des de la primera escena, agenollada davant del lavabo i explicada amb una meticulositat torbadora, descobrim que la narradora pateix bulímia i que provocar-se el vòmit ha acabat esdevenint el recurs quotidià per controlar-se l’angoixa de no saber quina vida voldria viure. No és una qüestió estètica sinó psicològica. “L’únic que jo desitjo és que se’m permeti perpetuar aquesta forma de control sense despertar recels. L’únic que vull és que em deixin vomitar en pau”. ( )