A Quim Monzó la Institució de les Lletres Catalanes li ha muntat una exposició a l’Arts Santa Mònica amb el títol “Monzó. Com triomfar a la vida”. És un esdeveniment bastant remarcable, tant perquè no és habitual fer exposicions entorn d’un escriptor, com pel fet que aquest estigui viu i en plena activitat. Ignoro si s’han alçat crítiques adverses davant d’aquesta decisió, però coneixent el país, algú hi haurà que no s’ho hagi pres gaire bé; tot i que en aquests casos el millor és callar i fer les maniobres pertinents per ser el proper dedicatari d’exposició. Segons els organitzadors, ho han fet “amb la voluntat de continuar posant fites en què els lectors i tota la ciutadania puguin retrobar o descobrir referents literaris…” A aquestes alçades crec que no existeix al nostre país un escriptor menys necessitat de ser descobert que Quim Monzó (els llibres del qual llegeixo indefectiblement, així que es publiquen; però com que aquestes institucions culturals alguna cosa han de fer amb el seu pressupost, no em sembla pas malament (a d’altres escriptors els hi han posat pis i institut marítim, inversions que, de segur, són molt més oneroses).

En tot cas, trobo força motius per admirar Monzó, començant és clar per la seva obra literària, consistent i plena de coherència, que brilla sobretot en els contes i el periodisme d’opinió. En la depuració del seu llenguatge literari, que evita arcaismes arrossegats per la inèrcia de la tradició, busca sempre entre les solucions que divideixen els filòlegs aquella més simple, el que no exclou l’ús del mot precís i la recuperació de paraules tan útils com ben nostres. Amb aquesta tasca ha establert un model de llenguatge comunicatiu i plenament funcional que arriba al públic sense fer concessions.

Monzó és un home ben informat de tot el que es cou en el món i té l’antena alerta per tal d’estar de tornada, quan els altres encara hi van. El seu escepticisme, aliat amb el sentit comú, arriba a conclusions tan originals com certes. Aquesta combinació facilita la seva complicitat amb un públic molt ampli: Monzó és un personatge popular sense necessitar de recórrer a la condescendència o al populisme.

Però el que més m’admira és que Monzó ha arribat on és, limitant-se a fer la seva feina. Que jo sàpiga, només s’ha presentat a un premi literari, el Bertrana, que va guanyar l’any 76 amb la seva primera novel·la (de la qual ara mig renega), i des de llavors s’ha mantingut saludablement lluny del circuit de premis que altres autors van col·leccionant com si es tractés d’omplir un cartró de bingo. Monzó no ha ocupat càrrecs institucionals de cap mena i, quan ha col·laborat en programes de ràdio o televisió, ho ha fet sempre en qualitat de creador, mai com a flor mediàtica. No diré que no hi hagi altres escriptors que hagin estat també fidels a la seva vocació, però potser és el que ha arribat més lluny per procediments totalment honestos.

Bé, m’agrada Monzó, ja està dit, i aquestes festes em regalaren el llibre-catàleg de l’exposició, un atractiu volum editat sota la batuta de Julià Guillamon i amb disseny d’América Sánchez i Albert Planas. Com que Monzó, apart d’escriure, ha estat repòrter a zones en conflicte, dissenyador gràfic, català a Nova York, locutor radiofònic, dibuixant de còmics, guionista de cinema, expert del tema, columnista, dipsòman i golafre notable i afectat per la síndrome de La Tourette, la seva trajectòria vital dóna bastant de si i es pot llegir una mica com la crònica de la meva generació.

A les pàgines del catàleg abunda el material gràfic, molt d’ell procedent de l’arxiu de l’autor (que imagino que deu ser d’aquells que s’ho guarda tot, començant pels bitllets de l’autobús). Hi són les fotos que li ha anat fent Pedro Madueño, així com il·lustracions dels seus contes fetes expressament per l’exposició per gent com Miguel Brieva, Max o Marc Vicens. Hi ha també testimonis d’amics i col·laboradors: el seu editor de sempre, Jaume Vallcorba (abans VallcorbaPlana), companys de barra com Gonzalo Herralde, els seus “deixebles” Sergi Pàmies i Empar Moliner, l’Àngel Casas, en Puyal, la Terribas…

Algunes coses m’han sorprès i no és la menor descobrir que Mònica Terribas deixa entreveure que no sempre va ser la dona intel·ligent i tensa a punt d’atacar la jugular d’algú (que té un passat, vaja). Una altra és que Monzó, dins dels seus escrits, ha anat deixant un corpus de crítica gastronòmica que, amb el seu bon sentit i el poc amor que sent pels experiments en els que hi intervingui l’estómac, l’apropa al món de Josep Pla. Però el més curiós de tot és el fort component autobiogràfic que es descobreix en els escrits de Monzó, ell que sempre m’havia semblat un artista de les distàncies.

L’exposició dura fins l’11 d’abril, allà a Santa Mònica, al final de la Rambla. Jo no hi aniré, perquè estic segur que l’experiència del catàleg (que permet la lectura calmosa dels textos) supera l’exposició. Però si us agrada Monzó, el grafisme pop o pertanyeu a la generació barcelonina dels anys 50, segur que passareu una bona estona visitant-la. A més, és gratuïta. ( )

Més enllà de l'obvietat

El Monzó és el treball en la simplicitat, és com aquells dibuixos o pintures del 'això també ho sé fer jo'. Sí, però no. M'ha agradat saber una mica més què s'amaga al darrera, tot i que tinc ben clar que només sé el que ell ha volgut que sabés, i encara ves a saber sí tot és cert... ( )