Pere Labèrnia i Esteller va néixer a Traiguera (Baix Maestrat, Castelló) l'any 1802. Va ser fill de Manuel Labèrnia i Madalena Esteller. Estudià al Seminari de Tortosa i al Col·legi Tridentí de Barcelona, on acabà de cursar teologia escolàstica. L'any 1828 aconseguia el títol de doctor en lletres. Especialista en llatí i humanitats, en va ser professor al Col·legi Sant Pere de Barcelona. D'aquest col·legi, agregat a la Universitat de Barcelona, va ser-ne director. L'any 1836 ingressà com a membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

S'explica que només amb vint anys (i algun autor diu que amb dinou) ja va tenir la idea de fer un diccionari de català i llatí, empresa que l'hauria de portar a la fama del món lexicogràfic català. El sallentí Fèlix Torres i Amat, bisbe d'Astorga, sabent les intencions de Labèrnia, deixà escrit el següent a la p. 343 de les Memorias para ayudar a formar un Diccionario crítico de los Escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña:

"Sería de desear que cuanto antes saliese a luz una obra como esta, puesto que en ella, según nos acaban de informar, se esmera Labernia en inquirir el sentido genuino y fijar la exactitud de las voces catalanas, recurriendo, a falta de datos positivos, a la lengua latina, su verdadera madre, sin descuidar las voces bárbaras y anticuadas ni la diversidad de muchos términos territoriales para la expresión de una misma idea. La enriquece, además, con un número considerable de frases, refranes y modismos particulares y corrientes, acomodándoles sus respectivas correspondencias en castellano."

Al pròleg del seu diccionari escriu Labèrnia:

"Confesso ingenuament, y tinch pler en confessar, que la idea de una empresa tan difícil com arriscada debia detenirme en la carrera de mos desigs y esforsos pera conclòurerla. Però constituhit per ma professió en la oportunitat continua de aumentar mas observacions y acumular materials casi insensiblement, no poguí resistir al impuls que me animaba desde mos primers anys a assatjar esta empressa colossal ab totas mas forsas, qualsevol que fos son èxit y resultats. Assò es lo que oferesch al públich com lo fruyt de una ocupació, sinó única, al menos predominant en tota ma carrera literaria."

Labèrnia examinà autors i documents clàssics catalans, revisà els diccionaris de Lacavalleria, Pou, Torra, Nebrija, Esteve, Roca, les frases de Font, els proverbis de Sala i el conegut (però encara inèdit) diccionari del pare franciscà Albert Vidal, es deixà aconsellar pels científics de l'època... Tot això durant divuit anys.

Finalment, davant de notari, el 18 de juliol de 1839, Labèrnia formà societat amb el soci capitalista Francesc Martras, per tal de contractar els serveis de l'impressor barceloní Josep Maria Bocabella (impremta dels hereus de la Vídua Pla). Aquest mateix any 1839 donà a l'estampa el Diccionari de la llengua Catalana ab la correspondencia castellana i llatina, dedicat a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Creiem (segons sembla dir Manuel Llanas a L'edició a Catalunya: el segle XIX) que la primera edició d'aquesta obra es va fer per entregues, costant cada una 3 rals de velló als subscriptors del diari El Guardia Nacional i 5 als no subscriptors. Dels volums complets se n'estamparen dos mil exemplars i el seu èxit va ser immediat. El segon volum va aparèixer l'any següent, el 1840. Hi ha una segona edició de 1864-65, una tercera de 1888-92 (la dels iconòfors d'Apel·les Mestres) i edicions enciclopèdiques posteriors, on ja no apareix la seva autoria individual, editades per Salvat. Cal indicar que la segona edició del Labèrnia es completà amb el Diccionari suplement de tots los diccionaris publicats fins ara de la lléngua catalana (Germans Espasa, Barcelona, 1868).

Quan Labernia acabà la publicació del Diccionari, es dedicà a la segona part del seu projecte, el Diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana y llatina (1844-48 i 1866-67, la segona edició). Poc temps després publicà el tractat Ortografía de la lengua castellana (1849 la segona edició; de la primera desconeixem la data), el Diccionario manual de la lengua Castellana con la correspondencia latina (1850) i el Diccionario manual de la lengua Latina con la correspondencia castellana (1853). També és autor d'una Gramàtica latina (1852) i una Retòrica en vers que deixà sense acabar. Aquest important lexicògraf català moria a Barcelona el vespre del seu sant, el 28 de juny de 1860.

Colon-Soberanas (1986) l'anomenen "El lèxic de la Renaixença i pràcticament l'únic que a Catalunya gaudí de prestigi i autoritat des que aparegué fins a la publicació del normatiu de Pompeu Fabra". I diuen Rico i Solà (1995) que l'obra lexicogràfica de Labèrnia és la més important del segle XIX i la més sòlida fins a Fabra.

Font principal d'aquesta ressenya: Estudi Bio-bibliogràfic sobre l'il·lustre fill de la província de Castelló en Pere Labernia i Esteller, de Josep Ribelles Comin, Biblioteca Valenciana Popular, Quadern IV, Barcelona, 1914 (tercera edició). Aquest estudi biogràfic guanyà un premi en els Jocs Florals celebrats pel Rat-penat de València la nit del 29 de juliol de 1904. La primera edició és de 1905 per la Tipografia l'Avenç de Barcelona.