Coetànies

Tot i que la família del meu pare no s'assembla de res a la seva (ni la de la meva mare), sí que hi ha uns referents comuns, unes generacions paral·leles. Segurament el fet de conèixer l'autora (no personalment, però sí com a comentarista de llibres) i sentir-ne simpatia, i de gairebé compartir generació, m'ha fet llegir el llibre amb bona predisposició. Original i proper. ( )

Des de l’aparició de Lolita Bosch (Barcelona 1970) a l’escenari de les lletres hispanes fa cosa de quatre anys, ha publicat ja un considerable nombre d’obres tant en català com en castellà, algunes destinades al públic infantil, d’altres als adults, ha rebut alguns premis, bones crítiques i excel·lent recepció per part dels lectors. “La família del meu pare” (Empúries, 2008) és a hores d’ara el seu últim llibre, tot i que de la seva lectura es dedueix que es tracta d’un llibre que fa molt de temps que intentava escriure, concretament des de la prematura mort del seu pare l’any 1999. L’acceptació d’una mort, la integració d’aquesta en el nostre món, el fet d’endreçar les dades perquè expliquin una història amb algun sentit, són motivacions universals que no tenen perquè cenyir-se a l’estricta realitat. Per això el llibre es subtitula “Una novel·la”, per deixar clar que no hi ha una voluntat d’establir la veracitat d’uns fets, que és molt més important la ficció que cada família crea al seu voltant, el seu territori particular amb els seus secrets, els seus plaers i les seves mentides.

A la recerca del seu pare, Lolita Bosch emprèn un viatge cap als orígens de la seva família, una nissaga de l’alta burgesia barcelonina que inclou naviliers, empresaris tèxtils, industrials i fins i tot un alcalde. Però lluny d’establir una narració cronològica, mitjançant una investigació detectivesca, fins a descobrir la presència d’un “cadàver” amagat (com succeeix a molts títols recents de ‘no ficció’), aquí importa més la contextualització d’unes vides i l’aroma de les seves èpoques, de manera que aquesta família podria ser també qualsevol de les seves contemporànies. En algun moment se suggereix que hi ha fets que mai no han estat explicats i que la família prefereix que continuïn així, davant dels quals Bosch no insisteix i els accepta com una herència més de la figura del seu pare.

Com ja passava a “Insòlit somni, insòlita veritat”, crec detectar en Lolita Bosch una manca de disciplina a l’hora d’estructurar els seus llibres. Hi ha un abús en la repetició de textos, en l’auto-cita metaliterària, en les efemèrides no sempre pertinents, en els arbitraris salts cap endavant i endarrere i en les onomatopeies capricioses, que són més irritants que il·lustratives. Cert que, si s’eliminés tot aquest material redundant, el llibre resultaria una mica esquifit.

No és fins les emocionants pàgines finals, en les que l’escriptora concilia biografia i literatura i s’allibera del text que estava "forçada a escriure", quan podem oblidar aquest itinerari erràtic amb l’esperança que del cap de Lolita Bosch sortiran novel·les una mica més currades i més fàcils de compartir. ( )