Ben educats, de Salvador Cardús: un llibre que fa pensar

Acabo de llegir Ben educats d'en Salvador Cardús i ho he fet no des d'una perspectiva teòrica sinó absolutament pràctica, la pràctica que em dóna ser mare de tres criatures petites. No fa gaire vaig llegir també El desconcert de l'educació del mateix autor. I es que el tema em tira molt darrerament...

Les reflexions del Cardús em semblen molt interessants, però es mouen en això, en el camp de la teoria i la reflexió. Posar-les a la pràctica és molt més difícil, com ell mateix reconeix.

Com dic a la ressenya del llibre, crec en aquestes formes de convivència. Però resulta que n'hi ha que jo trobo innegociables que altres agents formadors del meu entorn (escola, altres pares) no les consideren importants i a la inversa. I veig important que ens hi posem.

Perquè tots ens estem preguntant com s'eduquen els nostres fills actualment però ningú es planteja com vam ser educats els que ara som pares. Alguns a escoles actives catalanes, d'altres a "colegios nacionales", d'altres a escoles religioses... amb un únic canal de televisió. I si comencéssim a preguntar-nos sobre nosaltres abans que sobre els nostres fills?

Del meu record, l'educació infantil consistia en fomentar l'obediència per damunt de tot. Obediència als grans, a tots els grans. Respecte a les jerarquies d'edat i condició social.
Era una educació que fomentava la temença i reduïa l'expressió. S'aprenia a fer moltes coses d'amagat. A la joventut, generalment, s'acabava en rebel·lia, contra pares i educadors.

Ens queixem de la llibertat que tenen, només parlem de la part negativa d'aquesta llibertat. En canvi, considero un gran avenç que avui en dia els nens siguin considerats persones. No és el que passava no fa gaires anys...

Estic d'acord amb que necessiten límits, amb que els hem de marcar un camí perquè després ells triïn el seu. Això li vaig sentir dir a un psicòleg: el camí pot ser més ample o més estret però la meva consulta és plena de gent que no va tenir cap camí.

I aquí és on estic d'acord amb el senyor Cardús: encara que sigui en el marc familiar, calen unes formes, unes normes, per poder viure en comunitat.

Jo també estic d'acord que cal un cert ordre per la vida en societat. I que una criatura requereix uns horaris, unes rutines i aprendre de mica en mica a assumir la responsabilitat dels seus actes. El problema és la sacralització de l'ordre establert.

Jo veig que les persones grans tendim a suposar que el nostre ordre i el nostre criteri és sempre millor que el de les persones més joves. Volem que se'ns valori l'experiència però no ens adonem que aquesta difereix molt de la que viuen els nostres fills.

L'entorn actual és d'abundància i de consum desbordant, ben allunyat de l'experiència de fa 40 o 50 anys. Per no parlar de com els aparells i innovacions tecnològiques ens arriben a saturar d'informació i de distracció.

Tens tota la raó!!! Els hem d'acompanyar en el camí però saber veure com n'és de diferent el seu món. Trobo molta gent del meu entorn que sembla haver oblidat la seva infantesa, la seva adolescència. I que creuen que el seu món, el que van definir, és el BO i el d'ara és DOLENT. Com costa...